Article conjunt entre en Lluc Salellas, cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona i portaveu de Guanyem Girona, Cris Sibina, portaveu i regidora d’Independents per Salt a l’Ajuntament de Salt i Edgar Castellanos, portaveu de Poble Actiu de Sarrià de Ter.

Divendres, al bell mig de Fires, un 4 de novembre. Aquest va ser el dia en què els Ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter van aprovar definitivament la gestió pública de l’aigua als seus respectius municipis a través d’una empresa pública de nom CATSA. La decisió va passar sense gaire rebombori malgrat que la transcendència de la mateixa és indubtable. Després de més de 40 anys de gestió externalitzada de l’aigua a través de l’empresa GIRONA SA, i diverses fórmules administratives, que havien portat aquesta empresa a tenir el control del timó i també dels beneficis, les inversions i del coneixement associat al cicle de l’aigua, tot queda en mans públiques a través d’una gestió plenament democràtica. És doncs, una notícia a celebrar, especialment per aquells qui, encapçalats per entitats com l’Ateneu Naturalista de Girona que van van ser els primers a aixecar la bandera de la municipalització o la Plataforma Aigua És Vida, portem més d’una dècada reclamant la gestió pública d’un bé universal com és l’aigua. Aigua pública, per fi.

Ara bé, aquest canvi que iniciem aquesta tardor ens ha de servir també per mirar com hem arribat fins aquí, els objectius assolits i també aquells que han quedat pel camí. En primer lloc, des d’aquelles primeres alertes que la gestió de l’aigua pivotada per GIRONA SA no era la més adequada i que podia tenir indicis d’irregularitats fins avui han passat moltes coses. De la negació per part dels governs municipals (PSC o CiU) al principi a la validació fefaent que les advertències populars eren ben fonamentades. Cal recordar, en aquest sentit, que l’Ajuntament de Girona ha passat de menystenir les acusacions de mala gestió a reclamar, finalment, 13 milions d’euors a Girona SA per incompliments contractuals i manca d’inversions compromeses. I, alerta, aquesta xifra és la que s’ha pogut certificar; les sospites van més enllà.

Una xifra que mostra com, per exemple, la pròrroga que es va fer amb l’empresa privada l’any 2012 va ser un error. La gestió era nefasta i el governs de CiU (a Girona i Salt) i d’ERC (a Sarrià) van donar vuit anys més de concessió a Girona SA en el marc de l’empresa mixta (AGISSA) i només van executar parcialment les noves mesures de control previstes. Així, es van començar a fer auditories, que han sigut claus per conèixer el que passava en la gestió de l’aigua, però, en canvi, no es va contractar mai la persona prevista per fer un control públic i permanent de la gestió que es feia del servei d’aigua per part de l’actor privat. El motiu d’aquesta no contractació no va quedar mai clar. Però el tema no es va accelarar fins que al 2015 la CUP va presentar una denúncia contra Girona SA. Es van veure indicis de delicte i al 2017 la justícia va decidir que Girona SA no podia ser més la responsable de la gestió de l’aigua als tres municipis i va obligar l’Ajuntament de Girona a liderar una gestió pública malgrat que el contracte marcava que fins a 31 de desembre de 2020 aquesta depenia d’AGISSA.

Aquest és el punt de partida de la municipalització que hem viscut cinc anys després. Cinc anys que podrien haver estat menys. Sens dubte. Cinc anys que podrien haver inclòs un procés participatiu de debò perquè la municipalització impliqués també un canvi en la governança d’un bé com és el de l’aigua. Cinc anys que podrien haver servit per actualitzar les tarifes i fer-les més progressives d’acord, per exemple, amb la quantitat de persones que viuen en cada llar. Cinc anys que podrien haver servit per incorporar d’una manera més clara el dret universal a l’accés a l’aigua amb temes com l’accés a aquest bé en situacions de vulnerabilitat. Cinc anys que podrien haver servit per tenir un diàleg més clar i transparent amb els treballadors del servei. Cinc anys doncs, que podrien haver donat per molt i per més.

Però s’ha arribat fins aquí, i malgrat que valorem que s’han perdut algunes oportunitats, avui, aquells que fa anys que vam posar la necessitat de municipalitzar l’aigua als nostres municipis, hem de reivindicar que ho hem aconseguit. Perquè no guanyem cada dia i perquè és també un exemple per a molts altres municipis que ens envolten. Un exemple que, si ho creus, ho pots arribar a aconseguir. Una demostració que en temps convulsos, de crisi i de desigualtats, l’esperança i la perseverança són valors a preservar. Perquè es pot guanyar a favor d’allò que necessita i afavoreix les majories.

Acabem. A partir d’ara, ens queden, com a mínim, dues coses més a fer. Per un costat, fer les coses de forma excel·lent per liderar els propers governs als nostres municipis i avançar en tot allò que no hem avançat en la gestió de l’aigua, com és per exemple, el de garantir el dret de l’accés a l’aigua a les persones més vulnerables. Per l’altre, esperar que si arriba el dia del judici, si hi ha qui va gestionar l’aigua a Girona, Salt i Sarrià amb l’objectiu de treure’n beneficis personals en pagui les conseqüències. Perquè l’aigua és un patrimoni de totes i tots i perquè amb l’aigua no s’hi juga. D’això ha d’anar la nova empresa pública. De fer les coses amb sentit comú i benefici general. D’això i de resoldre, una vegada per totes, qui i com és responsable la potabilitzadora de Montfullà. Comença un nou capítol.